Francesc Moragas

Les campanes de la catedral de Barcelona van repicar amb el toc de bateig el 20 de desembre de 1868. Una setmana abans, el dia 13, havia nascut el benjamí de la família Moragas Barret. De cos malaltís, ment perseverant i esperit optimista, Francesc va fer d’aquella fragilitat la seva força. «L’impossible no es sinó una mica més difícil que les coses difícils», era la seva màxima.  

Un atac sobtat al cor acaba de manera inesperada amb la vida del pare de Moragas, Arístides, pujant a un tren a Blanes. Al cap d’un any, la vídua contreu matrimoni en segones núpcies amb l’advocat aragonès Juan Antonio Sorribas, que va resultar ser un excel·lent mentor. Així, li inculca l’interès per les llengües i l’estudi i, quan mor, li deixa la direcció de la revista Los Seguros. El jove Moragas decideix aleshores dedicar-se plenament a la previsió social.

Amb un expedient acadèmic brillant, Francesc Moragas obté el títol d’advocat. L’hi atorga la Universitat de Barcelona, envoltat de companys que també seran prohoms: Enric Prat de la Riba, el cardenal Vidal i Barraquer… Estudia a fons, alhora que s’agafa descansos per recórrer Catalunya, Espanya i França en bicicleta, l’invent de l’època, i es familiaritza amb les necessitats de les persones.

Les campanes toquen a casori a la basílica de la Mercè de Barcelona. Francesc Moragas es casa amb Clotilde Illa Arquer, persona de gran sensibilitat. Ella mateixa, la mare d’en Francesc —Consol Barret, culta i amb molta personalitat— i Àngels Mateu —que li va obrir les portes del Mont de Pietat de Santa Madrona— van exercir una gran influencia sobre ell. Moragas va fer molt per apoderar les dones a través de l’Institut de la Dona que Treballa i altres iniciatives.  

Milers d’obrers van declarar una vaga general sense precedents el 1902. La repressió policial va ser brutal, i hi va haver morts i ferits. Un sector de l’empresariat, animat per Moragas, va llançar una crida a l’ajuda a través de la premsa: urgia recollir diners per indemnitzar les víctimes i les famílies. Amb la quantitat sobrant es va crear una caixa de pensions d’ajuda als obrers. La campanya es va propagar ràpidament i va ser un èxit.

El 5 d’abril de 1904 neix la Caixa de Pensions per a la Vellesa. Al llarg de més de trenta anys, dia rere dia, la dirigeix Francesc Moragas i la presideix Lluís Ferrer-Vidal. La dignificació de la gent gran, el suport als desafavorits, el foment de l’estalvi i el gust per la feina ben feta són els valors principals del pensament de Moragas que marquen el futur de l’entitat.

Francesc Moragas proclama a Sant Sadurní d’Anoia el primer homenatge a la gent gran. És una cosa mai vista arreu del món, i molts països la van adoptar de manera semblant. Dos anys després, instaura l’Obra Maternal (1917). El següent, el 1918, posa en marxa l’Obra Social en majúscules, un gran projecte adreçat a dignificar la gent gran i les persones més necessitades, com també a erradicar malalties. A partir d’aleshores, les iniciatives es multipliquen: l’Institut de la Dona que Treballa (1920), la Clínica de Cirurgia de Santa Madrona (1921), la Llar per a Dones i Infants Malalts (1922), la Clínica de Medicina (1925), la Clínica Maternal (1928), l’Empar de Santa Llúcia (1920), l’Institut Català per a Cecs (1921), l’Institut Català per a la Rehabilitació Física de Mutilats (1922) i l’Institut de Serveis Socials (1929) són només algunes de les primeres d’aquestes obres.

El 1920 l’entitat esdevé la caixa d’estalvis principal del país. La resposta de les classes populars és excel·lent: són milers els que confien els estalvis a ”la Caixa”. Les seves propostes de previsió es popularitzen, i la caixa creix de manera constant fins a assolir, a començaments dels anys 30, el 60 % de l’estalvi català i el 25 % del conjunt de l’espanyol. En vida de Moragas, fins al 1935, s’obren un centenar d’oficines a tot Catalunya, les Balears, Madrid i Andorra.

«Soc l’home més ambiciós del món. Sense tenir cap necessitat, he fet meves totes les dels altres», escriu Moragas al setmanari El Mirador el 1935. Aquell mateix any, el 27 de març, als 66 anys, mor en una habitació de la Clínica de Cirurgia de l’Institut de Santa Madrona, que ell mateix havia inaugurat. Els diaris s’omplen de necrològiques i semblances de la seva persona: «Un home senzill i modest, i un treballador incansable», «Es va saber guanyar l’afecte i el respecte de tothom». Multitudinària, la comitiva fúnebre va aplegar milers de ciutadans al centre de Barcelona..